L’habitatge assequible és una qüestió actual i candent que afecta la ciutadania i desvetlla sentiments i opinions sensibles. Algunes vegades, l’opinió publicada presenta la situació com un fals debat, com quan es refereix a aquesta situació oposant el dret dels ciutadans al “negoci d’alguns”.
Cal recordar que els experts consideren que, actualment, a Catalunya fan falta 160.000 habitatges com a conseqüència de l’evolució de la demografia i de l’estructura familiar que està canviant molt ràpidament. La producció és de 12.000 habitatges anuals. Existeix, per tant, un alarmant dèficit d’oferta i això és un factor que origina tensions en el mercat, encara que alguns no ho vulguin reconèixer.
La dedicació de recursos a l’habitatge assequible a l’Estat Espanyol representa el 1,2% dels pressupostos públics, quan als Estats de la CEE representa el 9.3 %. Falten recursos i els programes dels diferents grups polítics obvien la qüestió proposant solucions utòpiques i ineficients.
El temps de maduració d’un projecte de construcció d’habitatge públic és llarg. Aquesta situació exigeix mesures que han de ser consensuades pels grups polítics i els agents socials amb una visió a llarg termini per què les mesures, si son conjunturals, son ineficients.
Han d’assumir que hi ha un dèficit, i que les primeres mesures han d’incloure un augment de recursos destinats a habitatge assequible. Aquests recursos han de ser superiors als indicadors europeus ja que cal recuperar el temps perdut i compensar la manca d’inversió acumulada. Les mesures han d’assumir que el dèficit no pot ser pal·liat únicament amb recursos públics i que cal promoure la col·laboració publico-privada consistent en la canalització de recursos financers privats.
Les inversions en habitatges assequibles han de ser sostenibles financerament i ningú invertirà en projectes deficitaris. En aquest escenari, les administracions han de “fabricar sol” i promoure la rehabilitació d’edificis obsolets i la mobilització d’habitatges en desús. Les administracions públiques també han d’establir i vigilar que els convenis de col·laboració públic-privat s’ajustin a l’interès general de promoure habitatge assequible en condicions transparents i auditables.
L’habitatge assequible, considerat com aquell que el seu cost de lloguer no supera el 30 % dels ingressos de la llar, ha de ser construït i gestionat, i els projectes han de valorar els costos.
És necessari donar seguretat jurídica als ciutadans i als diferents agents amb una legislació estable en el temps, previsible i transparent, cosa que no es produeix actualment.
