Les tensions en el mercat residencial en lloguer a Espanya són atribuïbles a la manca d’habitatge disponible. Les conseqüències del control de lloguers són conegudes als països on s’han implantat: reducció en l’oferta de lloguer, disminució de la construcció o pitjor qualitat dels immobles.

El problema que tenim a Catalunya és que es produeixen menys habitatges dels que es demanden, i això provoca tensions en els preus. La modificació del PGM de Barcelona i la mesura del 30% de reserva a HPO mostra ineficiència en els darrers canvis normatius: segons l’Ajuntament de Barcelona, des de la seva vigència només ha generat 52 habitatges de protecció oficial. Les xifres parlen per si mateixes.

Calen més recursos per a la construcció d’habitatge. Els nivells d’habitatge social estan molt per sota de la mitjana europea, perquè no s’han fet els deures en 20-25 anys. El sector privat hem construït més del 80%  de l’HPO a Catalunya en els darrers 10 anys. S’haurien d’haver aplicat polítiques pensades a llarg termini, consensuades i amb inversió suficient.

La recepta és clara: major dotació pressupostària, col·laboració publicoprivada per augmentar el parc públic d’habitatge, implementar incentius fiscals als propietaris perquè introdueixin els seus habitatges buits al mercat del lloguer, o millorar la seguretat jurídica. El problema d’accés a l’habitatge és també de la propietat, i l’accés dels joves a aquesta. Cal facilitar préstecs als joves amb bones perspectives al mercat laboral o la copropietat (20% sector públic i 80% jove).

Cal recordar que el sector promotor constructor conforma un ecosistema d’empreses formades per empresaris, directius, treballadors, etc., amb un impacte important en l’economia i la població del territori on estan ubicades. Regular contra elles no impacta només en el seu balanç, sinó que també ho fa en la ocupació, el progrés i el benestar de la societat catalana.